El senador de Compromís, Carles Mulet, ha registrat en el Senat la proposta elaborada per Joves amb Iniciativa-Compromís, para per millorar el transport metropolità i facilitar la mobilitat juvenil a les àrees metropolitanes de València, Castelló i Alacant-Elx.
La proposta insta al Govern a impulsar un pla per ajudar en la seva mobilitat real i compensar els i les estudiants del País Valencià en les seves despeses de viatge i desplaçament d’aquells que s’estiguen formant en centres educatius i universitaris de València. La mesura és conseqüència de la falta de trens de rodalies i d’una xarxa de transport públic eficient i degudament finançada i per la seva negativa a posar-los en funcionament, les escasses freqüències existents, els elevats preus i falta d’infraestructures com a autovies i presència de perilloses carreteres.
Igualment, la proposta insta al Govern a finançar en els propers Pressupostos Generals de l’Estat l’Autoritat Metropolitana de Transport (AMT) de València i les diferents capitals valencianes amb el mateix nivell que finança el transport públic metropolità a Madrid, Barcelona o Canàries.
Text de la moció
El jovent valencià de l’àrea metropolitana i de la ciutat de València menor de 25 anys, amb un perfil d’estudiant o treballador és el que més utilitza la mobilitat sostenible per anar a les seues universitats a Tarongers-Universitat Politècnica. Vora el 69% dels estudiants es desplaça a la zona de les universitats en transport sostenible, un 33% d’ells en transport públic col·lectiu.
Un dels motius de perquè els joves no utilitzen el transport públic col·lectiu per a desplaçar-se a les universitats del Cap i Casal és pel preu del bitllet, ja que el 44% del jovent que es desplaça amb cotxe estaria disposat anar amb transport públic col·lectiu si aquest fora més accessible i competitiu.
L’Estratègia Valenciana d’Energia i Canvi Climàtic apostarà per avançar cap a un nou model socioeconòmic compromès amb l’entorn, que minimitze les emissions de gasos d’efecte hivernacle i augmente la resiliència del territori front als efectes del canvi climàtic.
En l’actualitat les emissions de GEH associats al sector del transport representen el 40% de les emissions dels sectors difusos. L’administració pública ha d’exercir un paper exemplaritzant en matèria d’estalvi, d’eficiència energètica, d’aprofitament de fonts d’energia renovables, ús sostenible dels recursos i de lluita contra el canvi climàtic.
Entre els objectius marcats per Europa a cumplir l’any 2030 destaquen la necessitat de reduir els GEH un 26% respecte els nivells de 2005, l’augment de les energies renovables fins el 27% i la millora de l’eficiència energètica un 27% respecte les previsions de 2007. Per a això el full de ruta contempla que és necessari avançar de manera sostinguda cap a una societat amb baixes emissions de carboni, on les tecnologies netes (eficients i ús de renovables) tinguen un paper fonamental. Per a tot això cal la implicació de les diferents administracions com la local i l’administració general de l’Estat.
Un recent estudi de finals del 2016 publicat per l’Observatori de Recerca sobre Pobresa, Exclusió i Medi Ambient del CEU Universitat Cardenal Herrera de València, manifesta que “una de les àrees d’Europa més intensament afectades per l’escalfament global i l’emissió de gasos hivernacle és la de la Mediterrània Occidental”, amb aquesta autonomia enclavada en ella.
El País Valencià presenta una proporció de desplaçaments a peu o en bicicleta superior a la de la majoria de les comunitats autònomes; en concret se situa 4 punts per damunt de la mitjana espanyola (51% enfront del 47%). No obstant això, d’altra banda, el percentatge dels desplaçaments que es duen a terme en transport públic és significativament inferior al de la mitjana del global d’Espanya: al País Valencià només un 6% del total de desplaçaments es fan en transport públic, enfront del 10% en el global d’Espanya.
L’estructura territorial presenta un elevat desequilibri poblacional. La concentració de la població en les àrees metropolitanes del litoral es tradueix en mobilitats internes molt elevades en aquestes àrees, que requereixen sistemes de transport públic d’alta capacitat. Aquestes àrees metropolitanes mantenen relacions radials també importants amb els municipis del seu voltant. A la franja intermèdia del territori, abunden ciutats mitjanes amb relacions de mobilitat que requereixen sistemes més flexibles i de menor capacitat. Finalment, les relacions de l’entorn rural tenen baixa demanda i, en conseqüència, baixa rendibilitat d’inversions en transport; però, cal garantir una certa oferta també en aquests entorns.
L’àrea metropolitana de València, la tercera en importància de l’Estat, ha rebut des de 2011 fins 2015 31.924.104,21 euros, una mitjana propera als 6,4 milions d’euros, davant els 126 milions de Madrid, els 108 de Barcelona o els 25 de Canàries. Pel volum poblacional, per haver creat l’Agència Metropolitana del Transport li correspondrien un mínim de 40 milions d’euros.
València vol situar-se en quant a la seua mobilitat i el de les persones que viuen a les poblacions del seu entorn al mateix nivell que altres localitats com Barcelona o Madrid, amb la creació de l’Autoritat Metropolitana del Transport. La AMT és un ens autònom de la Generalitat Valenciana i compta amb el suport de més de 60 alcaldes de l’àrea metropolitana de València, que precisen supports per un organisme que coordina, planifica infraestructures, serveis, xarxes i unifica la mobilitat d’una població propera als dos milions de persones. Entre els seus problemes figuren la manca d’un bitllet unificat, els carrils VAO (per a vehicles d’alta ocupació) i, principalment, finançament estatal com el que gaudeixen Barcelona o Madrid. Aquesta àrea metropolitana comptabilitza 175 milions de viatgers a l’any i es troba en procés de crear una targeta única intel·ligent adaptada a les necessitats de cada ciutadà.
Són indecent les subvencions que reben les capitals valencianes. Mentre les àrees metropolitanes de Barcelona, Madrid i Canàries obtenen fons dels pressupostos generals de l’Estat (PGE), l’Autoritat del Transport Metropolità de València segueix marginada, Castelló va percebre tan sols 171.000 euros el 2016 per una subvenció en competència competitiva i Alacant no rep fons de l’Estat.
Un dels principals sectors responsable d’una gran part de les emissions de GEH és el sector del transport, en el qual s’inclou el transport terrestre, aeri i marítim, tant en passatgers com en mercaderies. A més, es caracteritza per l’ús preferent de combustibles derivats del petroli que representen més del 90% total d’energia consumida en el sector transport a Espanya. Pel que fa a les emissions de GEH, aquest sector representa el 25% de les emissions totals de GEH a Espanya i gairebé el 40% de les emissions dels sectors difusos (Ministeri de Medi Ambient, juliol 2017).
Un 49% dels desplaçaments al País Valencià es du a terme amb mitjans de transport motoritzats. Les emissions que generen aquests desplaçaments estan lligades en gran mesura a la tecnologia dels vehicles utilitzats. La immensa majoria dels vehicles que componen el parc mòbil valencià, de fet més del 99%, està composat per vehicles dièsel o de gasolina.
El Pacte Valencià per la Mobilitat Segura i Sostenible preveu, entre altres mesures, potenciar el transport públic, millorar la seguretat dels desplaçaments, crear estratègies de mobilitat segura i sostenible en els desplaçaments laborals, reduir emissions contaminants, soroll i garantir un consum energètic més eficients i facilitar criteris de mobilitat sostenible per a una política urbanística i territorial que aposte per la ciutat compacta mediterrània.
Als Pressupostos Generals de l’Estat no s’inverteix al transport públic metropolità valencià. Cal tindre en compte que molts joves que tenen entre 18 i 25 anys, no tenen vehicle propi i per eixe motiu tots els dies s’han de desplaçar fins les universitats valencianes amb transport públic. Des d’una aposta per la mobilitat sostenible i el transport públic, és necessari invertir en un programa de transport metropolità que beneficie els joves de la ciutat de València i les àrees metropolitanes de les capitals i zona d’influència.
En els darrers Pressupostos de l’Estat no es va atendre de manera efectiva aquesta problemàtica, el que ha tingut com a conseqüència que cada valencià i valenciana tindrà una plasmació de 65 euros menys que la mitjana espanyola per a la seua mobilitat. La inversió en aquesta autonomia és de vora el 6,9%, molt lluny del pel pes poblacional (11%) que seria desitjable, en un Estat amb una renda per càpita homogènia i una escletxa d’infrafinançament i inversió que arriba a 209 milions menys en comparativa amb l’any 2016.
Els PGE tampoc preveuen cap inversió en el soterrament ferroviari. En el transport metropolità i en el mapa d’inversions de l’Estat estem a la cua. Aquesta política té un impacte directe en els joves valencians, que tenen pitjors infraestructures i un deficient transport públic, el que allunya als diferents joves que volen formar-se.
Per això una de les propostes és invertir en la AMT amb un programa per baixar el preus en la tarifa als joves menors de 25 anys empadronats en València ciutat o que estiguen cursant estudis en centres oficials de la ciutat, a través d’un abonament mensual intransferible i sense límits en la xarxa de viatges de AMT València, com Metrobús. El cost dels abonaments és molt més car pels alumnes de comarques allunyades dels centres d’ensenyament, com ocorre amb moltes de les províncies d’Alacant i Castelló, que han de combinar diversos mitjans de transport.
El ministeri de Foment i als organismes competents d’educació haurien d’estudiar una política de transport i de tarifes més accessibles per als joves estudiants semblants a les que fan molts països del nostre entorn, com per exemple França. Aquest país té un operador ferroviari amb majoria accionarial de l’Estat “SNCF” homologable a RENFE i que disposa d’una targeta amb un programa de mobilitat juvenil i estudiantil ferroviari ambiciós denominat Carte de Réduction Jeune 18-27, amb la qual tens un descompte de un 30% de descompte amb tots els viatges.
Aquesta problemàtica no es limita a les universitats de la ciutat de València, sinó també a la d’Alacant, a la Miguel Hernández d’Elx o a la Jaume I de Castelló, on la falta de comunicació entre les comarques i aquestes àrees dificulten i molt el transport dels i les estudiants. En el cas concret de Castelló parlaríem d’una demarcació, ja que no compta amb Ferrocarrils de la Generalitat ni metro i la línia de rodalies sols és des de Castelló cap al sud.