Dcarlesmuletsenattrensimarts passat, res més començar el ple del Senat, passat el temps prudencial, no vaig poder evitar tirar la vista arrere en l’hemicicle i veure si havia vingut Rita. No, estava, i òbviament vaig fer el comentari en les xarxes socials sobre la seua absència, la qual havia estat des de l’esclat de l’escàndol que la va acompanyar, un tema recurrent. Els comentaris jocosos es van multiplicar.
El dimecres, a les vuit del matí ja en el despatx del Senat, estava repassant la intervenció que em tocava tenir des de la tribuna, per a defensar les meues esmenes a la moció del PP sobre l’economia social, on bona part de la curtíssima intervenció que em deixaven ( així és la vida en el Grup Mixt), la usava per a relacionar l’economia social amb com la pot entendre el PP, traçant amb brotxa grossa relacions directes amb el pitufeo; el tema estava candent després de la declaració davant Conde Pumpido de la senadora.

Deu minuts abans del ple, ja arreplegant trastos per a baixar a l’hemicicle, em criden des del despatx contigu (o em diuen, el pladur ja sabeu com és) , que la tv estava anunciant l’infart de Rita Barberá, és un moment de desconcert, pose la televisió del despatx a mitja veu mentre m’apresse a modificar la intervenció ( els que som dolents per a improvisar som així), esborre els comentaris del dia anterior en les xarxes per entendre que podrien estar fora de lloc, i m’apresse a escriure (sincerament) a desitjar a aquesta senyora que es recupere el més ràpid possible. Disposat a baixar ja, en anar a tancar la televisió veig que ja parlen de la seua defunció.

El passadís de la quarta planta (que mai compartim amb Barberá) és un terratrèmol, la gent va arribant o eixint dels seus despatx amb cara de circumstàncies, no es pot assimilar la notícia. El desconcert és màxim. Diuen que la Taula i la Junta de Portaveus estan reunides davant un fet de tal impacte.
Baixem a l’hemicicle… i grupets, premsa en el hall esperant a veure què passa, es comenta es va a proposar un minut del silenci, i els telèfons mòbils no han parat de vibrar, de gent que ens mana missatges, de sorpresa, alguns molt incorrectes, uns altres de curiositat per saber què estava passant. Les notícies que arriben del Congrés sobre l’absència de Podemos en el minut de silenci incendia les xarxes, preguntem què han fet els nostres, els quatre diputats de Compromís, no per seguir els seus passos, sinó per estar tranquils ( tampoc teníem dubtes, però estem encara al·lucinant, i necessitàvem missatges del món exterior).

Entra la Taula, i el President, anuncia la defunció i demana el minut de silenci, tots ens posem dempeus i tots estan pendents de l’absència dels senadors de Podemos, que finalment entren començat el minut i ocupen el seu escó. Passa el minut, ens asseiem en silenci, i el PP comença a aplaudir entusiastament, solament ells i algun satèl·lit, i tornen a alçar-se amb cara de pena… no puc evitar dir que són uns hipòcrites.

Comencen per les xarxes a caure garrotades a tort i a dret, hi ha qui m’enlletgeix que ara siga políticament correcte per donar el condol a l’entorn de la senadora i lamentar la seua mort, mentre dirigents de PP i mitjans de dreta extrema ens acusen de ser poc més que hienes despietades que hem propiciat aquest final.

La meua relació personal amb Rita ha sigut nul·la, mai hem entrecreuat mitja frase com sí he pogut fer amb qualsevol senador d’altres formacions, especialment del PP; perquè ja se sap que és el que més abunda en la Cambra Alta. La primera vegada que la vaig tenir cara a cara va ser en les Corts Valencianes el dia que ens van nomenar a tots dos, junt a Fabra, Lerma, Lima i Cresol, senadors de designació autonòmica. Eixe dia tots ens saludem i felicitem, excepte ella. Va irrompre en la sala mentre estàvem parlant apartats de la gentada Pilar Lima i jo, li va saludar efusivament a ella, amb besades incloses, vaig fer el gest de salutació, sense més, ( sense pretensió de cap bes, no sóc gens de contacte físic), i em va arrear no recorde quin frase desagradable tipus “ a tu no” (això és una cobra?), amb un gest de menyspreu i superioritat que em va desconcertar. Mai havíem coincidit en cap àmbit, ni podia tenir cap ressentiment personal. El “ lleig” li’l vaig retornar en després , en públic, quan en arreplegar a l’acta, vaig donar la mà o besos a la resta de senadors excepte a ella, i açò ja davant les càmeres.

Ací va començar la relació. Després en passadissos o llocs de coincidència era de les persones que evitava no ja la salutació, sinó la mirada directament.

Compromís sabíem que entràvem per primera vegada en una càmera silenciosa, invisible per a la ciutadania, i estant completament sols, seria molt difícil fer sentir el nostre treball, i hom que és de caràcter bel·ligerant, entre proposta i proposta, garrotada , especialment al PP. Vaig ser crític per la inactivitat d’Alberto Fabra i de Rita Barberá, i pels senadors del PP d’elecció directa, no vaig escatimar recursos per a posar-los en la picota; ja que eren el paradigma del retir de polítics vinguts a menys col·locats en el cementeri d’elefants; després de perdre la Generalitat i l’ajuntament respectivament, al Senat a descansar, i per tot l’historial de corrupció i mala gestió del seu partit.
Sobre Barberá comencen a irrompre casos que aveïnen complicacions judicials; per no complir la llei de Memòria Històrica, el jutjat mirant les factures del Ritaleaks, fins que va esclatar el cas Taula.

Des d’eixe moment vam ser especialment crítics, no escatimem ocasió per a disparar l’artilleria, sempre remarcant que no estàvem prejutjant res, però que simplement el fet de la inactivitat política, unida a les llargues ombres de sospita no únicament en aquest cas sinó en pràcticament tots els de corrupció que existien a València ( factura del Ritaleaks, Formula 1, Imelsa, Emarsa…etc) l’ombra de la totpoderosa exalcaldesa estava present. Vaig ser bel·ligerant com vaig ser en el seu moment amb Carlos Fabra, sense treva, crítica política, per la mala praxi política ( des del Cabanyal, al caloret, passant per les burles des de la balconada l’ajuntament als familiars dels morts de l’accident del metre de València) i també per tot el que estava aflorant ( les converses gravades a la regidora a Alcon, les factures de luxe i abús carregades a l’ajuntament…etc).

I el seu cas es va complicar, fins al punt per tots sabuts; la seua eixida estrepitosa del grup en el Senat del PP i la seua arribada al Mixt; açò ens posava a nosaltres en el punt de mira, els seus principals adversaris polítics, ara la rebíem en el grup. I vam dir tot el que havíem de dir, i continuem amb el tema. Podem tirar mà d’hemeroteca; la crítica ha estat contínua, incansable, però sense passar mai els límits del personal.

El PP que els últims mesos li va fer el buit, va intentar marcar distàncies i fer del cas del PP de València ( TOT el grup municipal menys un regidor despistat, equip tècnic…etc, ) , de tot el PP imputat, distanciar-se , i volent deixar a Barberá com a cap de turc. Últims dies de solitud, de menyspreu i buit dels seus ( la nostra actitud ha sigut la mateixa estant aquesta senyora en el grup del PP com en el Mixt, estant cridada a declarar, o el dia després de ser nomenada senadora). Ahir eixe PP que la va abandonar a la seua sort, i ens la va deixar en el Mixt amb tot el que açò implicava per a nosaltres i per a ella, semblava ahir que poguera netejar el seu remordiment amb aplaudiments i actes de planyideres; nosaltres en l’últim o penúltim ple, dèiem ja, i així consta en acta i en vídeos, que no estàvem davant el cas Barberá, sinó davant el cas PP, i açò els coïa. Ahir, el PP, ens volia imputar a l’oposició, i a la premsa, com a autors del dany causat davant aquesta persona.

La hipocresia humana no té límits, i la mort sembla que acabe netejant l’historial de les persones, que ens hàgem de menjar les paraules, opinions o fets, que s’haja de fer esborrall amb el passat i santificar a les persones.

La mort ens horroritza a tots, el sofriment de les persones no pot més que produir-nos empatia i solidaritat, però sense perdre perspectives, sense obviar els fets. Sense blanquejar la memòria de ningú; greuges, males formes, sospites.

La desaparició de Barberá no pot deixar-nos indiferents a ningú. Per a bé o per a malament, ha sigut tot un símbol, del seu partit, de la seua manera de governar, d’una època concreta que segurament s’estudiarà sempre. Veure com, qui ha sigut totpoderosa acaba els seus dies d’una manera tan tràgica, no és gratificant per a ningú; ara queden les llacunes i les ombres.

No em tocarà a mi netejar i exaltar la seua memòria, ni rectificar cap afirmació feta en el seu moment. Però no m’agrada que la gent es morga, que desaparega, i molt menys quan s’entén que pot tenir per a bé o per a mal comptes pendents, per a resoldre dubtes sobre les seues actuacions, i el que és més important, quan per simple estadística, et queda bona vida per davant.

Llàgrimes de cocodril dels qui la van deixar a l’estacada, volent tirar-li a una persona la manera d’actuar de tot un grup. Per la meua banda, com ja vaig dir, si no suporte el dolor animal, com he de voler el sofriment humà?. El sofriment alié m’afecta, em fa empatizar, però tampoc em desactiva, i m’obliga a ser igualment contundent però mesurar molt més els meus límits en la meua incontinència verbal, més escrita que vocal.

No sé si aterreix la mort, més aviat no l’entenc, no l’assimile, i no li la desitge a ningú. Per açò, ahir vam mostrar condolences, al seu entorn, i de la mateixa manera que m’haguera agradat que “els meus companys de treball” hagueren tingut amb mi el respecte institucional si haguera mort jo, crec que ahir vam estar on tocava, sense sobreactuar ni ser hipòcrites, sense renegar a res , sense sobreactuar, sense més.

El temps, ja ens podrà a cadascú en el seu lloc.

Carles Mulet
Senador territorial de Compromís

 

 

 

 

 

 

El pasado martes,  nada más empezar el pleno del Senado, pasado el tiempo prudencial, no pude evitar echar la vista atrás en el hemiciclo y ver si había venido Rita. No, estaba, y obviamente hice el comentario en las redes sociales sobre su ausencia, la cual había estado desde el estallido del escándalo que la acompañó, un tema recurrente. Los comentarios jocosos se multiplicaron.

 

El miércoles, a las ocho de la mañana ya en el despacho del Senado, estaba repasando la intervención que me tocaba tener desde la tribuna, para defender mis enmiendas a la moción del PP sobre la economía social, donde buena parte de la cortísima intervención que me dejaban ( así es la vida en el Grupo Mixto), la usaba para relacionar la economía social con cómo la puede entender el PP, trazando con brocha gorda relaciones directas con el pitufeo; el tema estaba candente después de la declaración ante Conde Pumpido de la senadora.

 

Diez minutos antes del pleno, ya recogiendo bártulos para bajar al hemiciclo, me gritan desde el despacho contiguo( o me dicen, el pladur ya sabéis cómo es) , que la tv estaba anunciando el infarto de Rita Barberá, es un momento de desconcierto,  pongo la televisión del despacho a media voz mientras me apresuro a modificar la intervención ( los que somos malos para improvisar somos así), borro los comentarios del día anterior en las redes por entender que podrían estar fuera de lugar, y me apresuro a escribir (sinceramente) a desear a esta señora que se recupere lo más rápido posible. Dispuesto a bajar ya, al ir a cerrar la televisión veo que ya hablan de su fallecimiento.

 

El pasillo de la cuarta planta (que nunca compartimos con Barberá) es un bullidero, la gente va llegando o saliendo de sus despacho con cara de circunstancias, no se puede asimilar la noticia. El desconcierto es máximo. Dicen que la Mesa y la Junta de Portavoces están reunidas ante un hecho de tal impacto.

Bajamos al hemiciclo… y corrillos, prensa en el hall esperando a ver qué pasa, se comenta se va a proponer un minuto del silencio, y los teléfonos móviles no han parado de vibrar, de gente que nos manda mensajes, de sorpresa, algunos muy incorrectos, otros de curiosidad por saber qué estaba pasando.  Las noticias que llegan del Congreso sobre la ausencia de Podemos en el  minuto de silencio incendia las redes, preguntamos qué han hecho los nuestros, los cuatro diputados de Compromís, no por seguir sus pasos, sino por estar tranquilos ( tampoco teníamos dudas, pero estamos todavía alucinando, y necesitábamos mensajes del mundo exterior).

 

Entra la Mesa, y el Presidente, anuncia el fallecimiento y pide el  minuto de silencio, todos nos ponemos de pie y todos están pendientes de la ausencia de los senadores de Podemos, que finalmente entran empezado el minuto y ocupan su escaño. Pasa el minuto, nos sentamos en silencio, y el PP empieza a aplaudir entusiastamente, solamente ellos y algún satélite, y vuelven a levantarse con cara de pena… no puedo evitar llamarles hipócritas.

 

Empiezan por las redes a caer garrotazos a diestro y siniestro, hay quien me afea que ahora sea políticamente correcto por dar el pésame al entorno de la senadora y lamentar su muerte, mientras dirigentes de PP y medios de derecha extrema nos acusan de ser poco más que hienas despiadadas que hemos propiciado este final.

 

Mi relación personal con Rita ha sido nula, nunca hemos entrecruzado media frase como sí he podido hacer con cualquier senador de otras formaciones, en especial del PP; porqué ya se sabe que es lo que más abunda en la Cámara Alta. La primera vez que la tuve cara a cara fue en las Cortes Valencianas el día que nos nombraron a ambos, junto a Fabra, Lerma, Lima y Crisol, senadores de designación autonómica. Ese día todos nos saludamos y felicitamos, excepto ella. Irrumpió en la sala mientras estábamos hablando apartados del gentío Pilar Lima y yo, le saludó efusivamente a ella, con besos incluidos, hice el gesto de saludo, sin más, ( sin pretensión de ningún beso, no soy nada de contacto físico), y me espetó no recuerdo qué frase desagradable tipo “ a ti no”, con un gesto de desprecio y superioridad que me desconcertó (¿eso es hacer la cobra que está de moda ahora?). Nunca habíamos coincidido en ningún ámbito, ni podía tener ningún resquemor personal. El “ feo” se lo devolví en luego , en público, cuando al recoger al acta, di la mano o besos al resto de senadores excepto a ella, y eso ya ante las cámaras.

 

Ahí empezó la relación. Luego en pasillos o sitios de coincidencia era de las personas que evitaba no ya el saludo, sino la mirada directamente.

 

Compromís  sabíamos que entrábamos por primera vez en una cámara silenciosa, invisible para la ciudadanía, y estando completamente solos, sería muy difícil hacer oír nuestro trabajo, y uno que es de carácter beligerante, entre propuesta y propuesta, mandoble, en especial al PP. Fui critico por la inactividad de Alberto Fabra y de Rita Barberá, y por el de los senadores del PP de elección directa, no escatimé recursos para ponerles en la picota; ya que eran el paradigma del retiro de políticos venidos a menos colocados en el cementerio de elefantes; después de perder la Generalitat y el ayuntamiento respectivamente, al Senado a descansar, y por todo el historial de corrupción y mala gestión de su partido.

Sobre Barberá empiezan a irrumpir casos que avecinan complicaciones judiciales; por no cumplir la ley de Memoria Histórica, el juzgado mirando las facturas del Ritaleaks, hasta que estalló el caso Taula.

 

Desde ese momento fuimos especialmente críticos, no escatimamos ocasión para disparar la artillería, siempre remarcando que no estábamos prejuzgando nada, pero que simplemente el hecho de la inactividad política, unida a las largas sombras de sospecha no únicamente en este caso sino en prácticamente todos los de corrupción que existían en Valencia ( factura del Ritaleaks, Formula 1, Imelsa, Emarsa…etc) la sombra de la todopoderosa exalcaldesa estaba presente.  Fui beligerante como fui en su día con Carlos Fabra, sin tregua, crítica política, por la mala praxis política ( desde el Cabanyal, al caloret, pasando por las burlas desde el balcón el ayuntamiento a los familiares de las victimas del accidente del metro de Valencia) y también por todo lo que estaba aflorando ( los pinchazos a Alcon, las facturas de lujo y abuso cargadas al ayuntamiento…etc).

 

Y su caso se complicó, hasta el punto por todos sabidos; su salida estrepitosa del grupo en el Senado del PP y su llegada al Mixto; eso nos ponía a nosotros en el punto de mira, sus principales adversarios políticos, ahora la recibíamos en el grupo. Y dijimos todo lo que teníamos que decir, y continuamos con el tema. Podemos tirar mano de hemeroteca; la crítica ha estado continua, incansable, pero sin pasar nunca los límites de lo personal.

 

El PP que los últimos meses le hizo el vacío, intentó marcar distancias y hacer del caso del PP de Valencia ( TODO el grupo municipal menos un concejal despistado, equipo técnico…etc, ) , de todo el PP imputado, distanciarse , y queriendo dejar a Barberá como cabeza de turco. Últimos días de soledad, de desprecio y vacío de los suyos ( nuestra actitud ha sido la misma estando esta señora en el grupo del PP como en el Mixto, estando llamada a declarar, o el dia después de ser nombrada senadora). Ayer ese PP que la abandonó a su suerte, y nos la dejó en el Mixto con todo lo que ello acarreaba para nosotros y para ella, parecía ayer que pudiera limpiar su remordimiento con aplausos y actos de plañideros; nosotros en el último o penúltimo pleno, decíamos ya, y así consta en acta y en videos, que no estábamos ante el caso Barberá, sino ante el caso PP, y eso les escocía. Ayer, el PP, nos quería imputar a la oposición, y a la prensa, como autores del daño causado ante esta persona.

 

La hipocresía humana no tiene límites, y la muerte parece que acabe limpiando el historial de las personas, que nos tengamos que comer las palabras, opiniones o hechos, que se tenga que hacer borrón con el pasado y santificar a las personas.

 

La muerte nos horroriza a todos, el sufrimiento de las personas no puede más que producirnos empatía y solidaridad, pero sin perder perspectivas, sin obviar los hechos. Sin blanquear la memoria de nadie; agravios, malas formas, sospechas.

 

La desaparición de Barberá no puede dejarnos indiferentes a nadie. Para bien o para mal, ha sido todo un símbolo, de su partido, de su manera de gobernar, de una época concreta que seguramente se estudiará siempre. Ver cómo, quien ha sido todopoderosa termina sus días de una manera tan trágica, no es gratificante para nadie; ahora quedan las lagunas y las sombras.

 

No me tocará a mi limpiar y exaltar su memoria,  ni rectificar ninguna afirmación hecha en su día. Pero no me gusta que la gente se muera, que desaparezca, y mucho menos cuando se entiende que puede tener para bien o para mal cuentas pendientes, para resolver dudas sobre sus actuaciones, y lo que es más importante, cuando por simple estadística, te queda buena vida por delante.

 

Lágrimas de cocodrilo de quienes la dejaron en la estacada, queriendo tirarle a una persona la manera de actuar de todo un grupo. Por mi parte, como ya dije, si no soporto el dolor animal, ¿cómo he de querer el sufrimiento humano?. El sufrimiento ajeno me afecta, me hace empatizar, pero tampoco me desactiva, y me obliga a ser igualmente contundente pero medir mucho más mis limites en mi incontinencia verbal, más escrita que vocal.

 

No sé si aterra la muerte, más bien no la entiendo, no la asimilo,  y no se la deseo a nadie. Por eso, ayer mostramos condolencias, a su entorno, y de la misma manera que me hubiera gustado que “mis compañeros de trabajo” hubieran tenido conmigo el respeto institucional si hubiera fallecido yo,  creo que ayer estuvimos donde tocaba, sin sobreactuar ni ser hipócritas, sin renegar a nada, sin sobreactuar, sin más.

 

El tiempo, ya nos podrá a cada cual en su lugar.

 

 

Carles Mulet

Senador territorial de Compromís