Constitucions sagrades

Les constitucions  són un compendi de principis pels quals un estat s’organitza, les lleis bàsiques, les regles de joc i els principis pels quals s’ha de regir eixa entitat política.

Naixen per tant, del pacte, del consens o de la majoria, són construccions socials, que poden anar modificant-se, adaptant-se a mesura que canvia la realitat de les persones, les noves necessitats, i per tant, perfectament poden quedar sobrepassades i per tant, en lloc d’apedaçar contínuament el text, millor fer-ne un de nou.

I la majoria de les constitucions dels estats moderns tenen una durada relativa, sent la espanyola de 1977 una de les més longeves.

A nivell autonòmic, tenim els estatuts d’autonomia com a constitució d’anar per casa, les quals han estat més propenses a ser modificades perquè la realitat en quant a competències i reptes de les autonomies s’ha donat passos importants.

Per això, entendre el text del 77 com la bíblia sagrada, com sovint s’ha volgut fer, no té cap sentit.  Una tàctica que es va encetar en els governs d’Aznar de parlar dels constitucionalistes front als rupturistes, per alimentar la por al trencament de la unitat de l’Estat pels moviments nacionals del País Basc o Catalunya. I es veu que sols per a ells era sagrat el Títol Preliminar i es especial  l’article 1 i 2 de la Constitució, Espanya com monarquia ( parlamentaria, però monarquia), i la indissoluble unitat de la “Nació Espanyola”,  a partir d’ahí, tot és violable,… alló de l’aconfessionalitat de l’Estat més en entre dit que mai, la llibertat d’expressió o manifestació queda violada per la llei mordaça, altres reconeguts textualment fan riure de llegir-los “ dret acomunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió”, el com entendre la gratuïtat del servei educatiu bàsic ( que no ix de bades a les families), o l’article 47 que diu literalment Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació.

Per tant, els “constitucionalistes” ho són sols del títol preliminar, però no de la resta de drets, com per exemple, van demostrar amb la vergonyosa reforma exprés pactada entre PP i PSOE amb l’article 135 per posar als interessos dels bancs abans del de les persones. Tot text legal és pensat per a un text i espai concret, i per tant, susceptible per ser canviat. La qüestió és com es canvie les regles del joc, si des del diàleg i el consens, o des de la imposició de les majories pírriques i conjunturals. Ahí diu molt de la qualitat democràtica dels governants.

Que esta constitució s’ha de canviar de dalt a baix és inqüestionable, però compte cap on es vol canviar; cal garanties per fer complir els drets bàsics que ara no es compleixen, i respecte a la configuració de l’Estat, s’ha de ser valent i vore on quin model d’estat es vol o es necessita per a un estat de les autonòmiques cada cop més avançat.  Res és sagrat en les construccions humanes, com res és per a sempre.

I cal recordar com es va pactar aquell text en el 77, després de la port de 40 anys de dictadura, on era acceptar el mal menor. Molts dels que ara som ciutadans d’este “Estat Espanyol” no vam poder votar eixe text, i no vam poder decidir si volíem ser ciutadans d’eixa Espanya o d’eixe model d’Espanya, si voliem ser súbdits d’un rei o coses per l’estil.

 

Arxivat en: Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *