Òbviament no tots els morts valen igual, ni tots els vius. I ara en les xarxes el debat en flames de per què tanta bandereta francesa i no una de Síria o països que diàriament són massacrats.
Ara tots commocionats, un poquet menys de quan va passar l’atemptat en de Madrid; a Madrid qui més i qui menys pot anar sovint o ocasionalment, té amics o familiars o coneguts, i forma part de la mateixa realitat administrativa de l’Estat. Aquell mateix fet, en un país de l’Àsia post soviètica que no sabríem dir el nom, no haguera passat de dos titulars de telediari.
Ara, París, té un grau menys ( o pot ser varis) del que ens va impactar Madrid, està prop, i eixa relació amb la capital de l’Estat s’esvaeix un poc, som també part de la mateixa realitat del món occident, de la mateixa Europa diuen que unida. Si això haguera passat a Bagdad, no ens haguera commogut.
Com tampoc té el mateix impacte una ondada d’atemptats en ciutats de l’orient mitjà com va passar l’11 S a Nova York. Com tampoc impactaria tant un naufragi d’immigrants si volgueren aplegar al japó, que quan arriben a les costes d’Europa.
I som per això insensibles, còmplices, hipòcrites, mala gent?, hem de tindre a un sentiment de culpa de tot el que està passant?, de totes les misèries humanes?. Doncs fins a cert punt.
En el discurs crítica predominant estos dies hem d’assumir com societat una espècie de pecat original compartit, de que si som nosaltres, en abstracte, els responsables, per mantindre el model, l’economia del petroli, on geoestratègicament hem de jugar en els països de l’orient mitjà, i ara aliar-nos, ara bombardejar-los, ara armant a integristes o dictadors, i ara enderrocar-los.
Nosaltres, en abstracte, som els que els venem les armes als que després ens assassinen, nosaltres, som els responsables de la foto del trio de las Azores, que va obrir la caixa de Pandora… nosaltres?, jo me puc fer responsable dels meus actes o de les meues omissions, però fins ahí arribe. No sóc responsable del fanatisme religiós, ni de que comporten en definitiva les cosmovisions i justificacions dels fets religiosos. No sóc responsable de la política europea perquè lluite i he lluitat cada dia. No sóc responsable d’haver de viure en una economia del petroli, de les invasions a altres països ( ni ara, ni de les invasions a Amèrica per castellans, ni de les croades, ni de la guerra del Golf), no sóc responsable que l’Estat Espanyol venga armes als països en guerra, no sóc responsable dels atemptats de França, ni a cap altra part del món… no vull el sentiment de culpa per uns fets que no són meus.
Que podríem fer molt més?, imagine, però bé és cert que moltes vegades no tenim ni eines ni sabem on buscar-les. Ni sabem cap on tirar, però si ens costa a la majoria d’humans sobreviure en el dia a dia ( a alguns en sentit metafòric i a altres en sentit literal), com per a plantejar-se heroïcitats.
Per això, puc sentit fàstic, i indignació diària en totes les noticies que veig, les que obrin els telediaris o les que sols ens apleguem com a un breu, i amb els meus mitjans lluite per canviar la realitat encara que siga a passets de formiga, però jo no me considere responsable d’aquest fastigós món, i m’indigna haver de tindre sentiment de culpa amb tot el dolen que passa, no ho accepte.