La fotografia del xiquet siri mort a les costes d’Europa, ara ja dies després de ser portada i objecte de màxim impacte en les xarxes socials, sembla ja un remor llunyà, un eco de quelcom que ja ha passat, perqué vivim en un món de la inmediatesa, d’alló de consum immediat. Patim, sentim, ens indignem i a diferir la dosi diària de ràbia.
I tot pensant que serà una d’eixes fotos que fan història i eixirà en els anuaris periodístics, i recordarem aleshores la dramàtica estampa, que no serà el de cap xiquet anònim ofegat baix les ones, menjat pels peixos, ni cap xiquet anònim mort de fam a l’Àfrica, ni cap xiquet anònim mort per una malaltia que al primer mort tractem com si res. Serà un símbol llunyà, un sant profà i de segon o tercer categoria. D’una tragèdia també de tercer ordre…no va morir en cap accident d’avió com un ciutadà europeu, sinó d’eixa gent que trasllada a Europa uns mals que ens semblen aliens… les seues culpes per no viure en el nostre sagrat ordre,sinó en el seu caos del segon o tercer món…
I haurà sacsejat ara les consciències com un mal de queixal… no sabem si dins el camió frigorífic on van morir asfixiats setanta i pico persones a Aústria hi havia xiquets de tres anys… no hi havia fotos, ojos que no ven…
I la correcta Europa pensa que per aturar l’allau de refugiats, potser toca ara bombardejar Síria, i donar suport a qui fa pocs mesos deiem eren enemics i tirans… i esta és la nostra Europa.
I ara diem que toca acollir als ciutadans que fugen del pròxim orient… obririem tant la boca (ja vorem si aconseguim alguna cosa),si els refugiats foren d’algun país de l’Àfrica negra i la seua meta no fóra la terra promesa alemanya sinó el sud de Portugal?
Hi han morts i morts,i no tots pesen igual, qui no ix en la foto es queda en una sola xifra, mentre continuem lamentant els mals de cada dia a colp de titular o twit.